“Som més que un model, som allò que desitgem ser”

Marcel porta 18 anys sent el monjo de l’ermita de Sant Salvador de Bellver. N’ha passat 10 a la Cartoixa de Grenoble i des dels 17 anys va seguir el seu mestre, el pare Estanislau, en la seva etapa a Montserrat i a Japó, on hi van estar 4 anys. Diu que ha trobar la seva Veritat en aquesta muntanya prop de Torelló. Ofereix un entorn de pau, amabilitat i calidesa a aquell que busqui el seu desig i l’ajuda a trobar-lo amb la seva mirada profunda i les seves paraules clarividents. Passa llargues estones de pregària dins l’ermita del s.XII que ell mateix va reconstruir amb l’ajuda d’alguns veïns de la comarca. No paga hipoteca però amb donacions ha aixecat la seva casa, l’hostatgeria i n’està construint una altra per grups que facin estades llargues. No concedeix entrevistes si l’entrevistador no viu un diumenge a Sant Salvador. Fa una missa molt personal a base de llargs silencis, alguns cants, trossos de lectures i reflexions pregades que s’afegeixen al sermó del “sou la sal de la Terra i la llum del món”. Diu que si vols estar sol no et facis ermità. Una comunitat, bàsicament formada per dones, el visiten cada cap de setmana per pregar i aprofundir en la Paraula. Li pregunto per aquest fet i em diu que l’home no està en contacte amb els sentiments i es deixa fascinar més per la raó mentre que la dona se sent molt atreta per l’home de Déu i busca l’amor pur.

Capellà diocesà, monjo benedictí, ermità al Japó, cartoixà i ermità a Sant Salvador. Hi ha alguna etapa que li hagi anat millor?

Ser monjo no és una forma, cada ordre et revesteix d’una manera però és quelcom més profund. És la recerca de la unió amb Déu en cos, ànima i esperit. Això és ser monjo, ser ú amb Déu. El més habitual és fer aquest camí dins un camí monàstic. Un no es fa monjo a sí mateix sinó a través d’una persona o comunitat.

Com va anar a parar a Montserrat?

A 17 anys vaig conèixer el pare Estanislau, un ermità que vivia a Montserrat. Al moment vaig dir-me: això és el que vull ser. Vaig descobrir que aquell home em podia ensenyar el camí de l’experiència de Déu. Quan va decidir marxar al Japó jo el vaig seguir perquè vaig comprendre que només al seu costat podia ser el monjo ermità que volia ser.

Quants anys es necessiten per ser ermità?

Des dels 17 fins que vaig complir els 40 em vaig estar preparant. No és una cosa improvisada sinó molt meditada. Vaig comprendre que aquesta opció de vida volia de preparació i fonaments. Sense preparació no aconsello a ningú que se’n vagi a la solitud.

Per què escull la solitud?

La solitud és una opció meva de llibertat. M’ha permès donar el millor de mi mateix amb totes les meves capacitats. Puc dir que mai he estat tant en contacte amb les persones i amb Déu com aquí. No és un objectiu en sí mateix sinó un mitjà. L’objectiu és l’amor a déu i als homes. Què en treus d’estar sol si no estimes?

Què els diria als que pensen que “fuig d’alguna cosa”?

La meva solitud és tot el contrari però tot pot ser una fugida si allò que esculls no és amor a Déu o als homes. Ser ermità, o la vida religiosa pot ser una fugida si no estimes. Casar-se també pot ser una fugida. Facis el que facis, si no et porta a més comunió amb les persones estaràs fugint.

Què fa per estar centrat amb si mateix.

La solitud és el mitjà i es fonamenta en pregària, estudi i misericòrdia. La misericòrdia és l’escolta de les persones des de la meva realitat. L’estudi és meditació de la paraula de Déu i també del que fa referència a la persona humana. La pregària és tot el meu temps personal d’intimitat amb Déu.

Heu canviat la vocació de solitud per la de guia d’altres persones?

A cada moment he anat prenent una opció, entre obrir-me o no, he mirat de no trair mai la coherència amb mi mateix i respondre a allò que jo vull ser tenint present que l’amor porta a la felicitat.

Per què fugim d’aquesta felicitat, d’aquest amor?

Per la por a estar sols, a ser un mateix, a equivocar-se, al què diran. La por ens impedeix ser nosaltres mateixos, ser lliures i feliços. Només puc ser feliç sent jo mateix, sent allò que vull ser. Això s’aconsegueix arriscant-te, començant a fer petits passos, observant allò que et fa sentir bé.

Pot ser que Déu ens demani patir?

Déu no demana mai el patiment però pot ser que a través del patiment puguis realitzar quelcom. Déu no és la causa del sofriment. El sofriment no és un camí per ser feliç sinó que l’únic camí és l’amor.

Tothom parla d’una crisi econòmica i de valors. Quins valors estan en crisi?

Aquesta crisi la veig com una gran oportunitat de crear quelcom nou. Hem viscut de models que no ens servien. Hem fet de qualsevol cosa un valor sacrificant aquell fonamental que és la persona. Es parla de que no hi ha valors: hi ha sis mil milions de valors (un per cada persona humana). Teníem la persona supeditada a un estat del benestar basat en saber, tenir i disfrutar molt. La persona era esclava d’uns valors que havien decidit els polítics, l’economia, la cultura o la religió.

També som consumistes de valors?

Tenim nens que després de l’escola fan música, anglès o arts marcials. Ells són els valors, oblidem que el més important és que aprenguin a ser persones. Resulta que aquest nen potser només vol que estiguin per ell. El nen d’avui és una màquina d’obtenir resultats. Els pares no tenen temps per escoltar-los però aquesta intimitat i capacitat de relació és essencial per ser feliç.

Com vau ser educat?

Dels cinc als deu anys quan sortia de l’escola ma mare em preparava el berenar i m’escoltava, em preguntava què havia fet aquell dia. Aquells anys vaig aprendre que era important per algú, vaig descobrir la intimitat i vaig aprendre a expressar les coses que vivia des de dins.

On creu que ens porten els darrers avenços com el de les xarxes socials?

Parlem de tot però no comuniquem res i allò millor dins nostre no ho comuniquem. Hem de buscar humanitzar-ho tot, fer que les nostres relacions siguin humanes, d’intimitat i plenes de sentit.

Què li diria a un agnòstic?

Que el valor més important és ell mateix perquè és imatge de Déu, la seva possibilitat és l’infinit. És com un aglà: dins hi ha la alzina més immensa, és aquesta possibilitat però s’ha de fer realitat segons el clima, la terra les condicions.

L’home es realitza si escull estimar, però ho ha de fer lliurement. No depèn de tenir o saber, està a l’abast de qualsevol persona. Som allò que desitgem i som molt més que els models que ens presenta l’escola, els pares o la cultura.

Tot això ha de conduir a trobar la nostra identitat. Els models ens aboquen a reconèixer-nos en uns valors i desitjos però arriba un moment que ens hem d’identificar en nosaltres mateixos i tenir la força per construir el nostre propi projecte de vida.

Quina creu que és la petjada que deixareu aquí?

El meu propòsit venint aquí a Sant Salvador, no era deixar cap petjada però caminant m’estic adonant que som testimonis de la revelació de Jesús que porta a la felicitat i a la fraternitat. Seguint Jesucrist i l’evangeli som germans. Des de la meva solitud escolto a Déu i a les persones en cada moment per estimar i donar una resposta des de l’amor. Això respon al per què la gent ve aquí, perquè s’ha creat aquest espai material i humà.

Anuncios

7 comentarios en ““Som més que un model, som allò que desitgem ser”

  1. Pingback: Ermita de Sant Salvador de Bellver - ermita.info
  2. Pingback: Visita a Sant Salvador de Bellver – ELS FEIXUCS

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s