Cada dues hores explota una mina antipersona. Aquesta cruel arma bèlica va causar 3.956 víctimes el 2010. Juntament amb la violació, és un dels recursos més cruels que es fan servir durant les guerres per humiliar l’enemic i causar-li el màxim dany possible. Les mines estan dissenyades per amputar membres, fet que comporta més dolor i despeses que no pas la mort. Es calcula que des de 1999 hi ha hagut 75.000 víctimes per l’explosió de mines i que centenars de milions de mines estan disseminades a 66 països.
Fa un any, l’enginyer nuclear Eugenio Garnica, deixa Iberdrola després de 10 anys coordinant el programa estratègic per a noves plantes nuclears, per treballar en el seu projecte. Juntament amb Marta, una companya de feina que fa el doctorat amb ell, el seu cunyat i la seva germana Belén decideixen emprendre un projecte empresarial.
Inicis, estudi mercat
La seva idea inicial va ser crear una empresa social sense ànim de lucre, de l’estil de la cooperativa catalana La Fageda, que ocupa un 70% de discapacitats en la seva plantilla. També els va servir d’inspiració l’activisme social del Nobel de la Pau bengalí Muhammad Yunus. Els beneficis pensaven reinvertir-los en el negoci.
Com qualsevol iniciativa emprenedora, la idea va sortir de l’observació. Van fer un anàlisi polític de la situació de l’armament nuclear en el context del compromís per al desarmament post guerra freda.
La conclusió és que queda pendent verificar si s’estan complint aquests compromisos i que no es fan inspeccions a fons ja que es tracta d’informació sensible per la seguretat dels països. A més a més adverteix que els últims tractats entre Obama i Medvédev parlen de reduir el nombre de míssils i no de caps nuclears. La diferència és significativa: mentre la localització dels míssils és fàcilment comprovable des dels satèl•lits, els caps nuclears solen amagar-se, són més petits mentre que els míssils no solen emmagatzemar-se. Van concloure que el mercat del desarmament, tot i existir, és difícil ja que les empreses que treballen als Estats Units tenen milions d’euros de pressupost.
Aviat van pensar en una alternativa més viable de la teledetecció. És aleshores quan pensen en la detecció de mines antipersona. Aquesta alternativa els permetria fer aplicacions comercials per reinvertir els diners en fomentar la desmilitarització, la cultura per la pau (a base de fer pressió política), ajudar a persones afectades per les mines i per fonamentar una tecnologia útil per al futur. Més endavant, no descarten remprendre el projecte inicial.
L’horitzó més immediat: el prototip
La idea que han desenvolupat consisteix en emetre radiació nuclear en un camp minat per provocar la resposta de la mina que ha de detectar el receptor. Fins ara les úniques radiacions que s’emetien eren les magnètiques. Un corrent elèctric induïa un corrent magnètic que generava un altre camp magnètic com a resposta.
Mai abans s’ha apostat per una tecnologia nuclear en aquest camp. Aquesta tècnica permet abastar zones de més llarg abast sense haver de rastrejar manualment el camp. Una font nuclear fixa emetent partícules indefinidament mentre el receptor, en forma d’avió no tripulat, les aniria rebent.
A finals d’aquest 2011 preveuen tenir acabat la simulació per ordenador amb la que volen demostrar la viabilitat del projecte aplicant models matemàtics. L’any que ve fabricarien un prototip per fer les primeres proves reals.
A partir de la simulació volen trucar les portes d’empreses de finançament públic per a emprenedors tecnològics o de projectes I+D o intentar participar de fons socials de capital risc.
Els antecedents del projecte
Aquest any ha estat dur i llarg. El projecte encara es troba en un moment embrionari: creant el model teòric físic de la teledetecció i elaborant el pla de negoci.
De manera similar al cas del desarmament nuclear, van començar estudiant els diferents mètodes per trobar mines que oscil•len dels més precaris com el de gossos o rates ensinistrades, passant per detectors de metalls que tenen una tassa d’eficiència d’1/1000 o petits robots japonesos que al camp de mines real no acaben de funcionar gaire bé.
El rendiment de cap d’aquests dispositius resulta prou satisfactori. El més complet de tots és un sensor dual GPR (radar de penetració subterrani). Està dissenyat pels Estats Units, té un 90% d’efectivitat, baixa la tassa de falses alarmes però té un preu força elevat. 
Aquest és el seu referent tot i que ells aspiren a trobar un sistema de detecció massiva en àrees més grans amb el seu sistema nuclear.
Cal fer un altre apunt, hi ha dos tipus de desminats, el militar i l’humanitari. El militar consisteix en fer corredors per l’avanç de les tropes. S’admet un determinat % de mines. En canvi, pel desminat humanitari la tassa es mira que sigui nul•la.
Una de les reflexions que han fet és constatar la poca eficiència en la detecció de mines i l’enorme control en les revisions a les centrals nuclears. Si es pogués aplicar la tecnologia nuclear en el camp de les mines se solucionaria el problema. En les escrupoloses inspeccions als reactors es fan emissions d’ultrasons i altres partícules i es detecta la més mínima escletxa per on es pot escapar qualsevol tipus de radiació. La idea és aprofitar l’experiència en inspecció nuclear per obtenir resultats.
Sadako Sasaki
L’empresa ha adoptat el nom d’aquesta nena japonesa (Sadako) símbol de la pau i referent d’aquells que lluiten contra la proliferació nuclear. Tenia només dos anys quan els Estats Units van voler experimentar amb vides humanes tirant un parell de bombes a Hiroshima i Nagasaki.
En el moment de l’explosió, Sadako es trobava només a 1,5km del lloc on va caure la bomba d’Hiroshima. Nou anys se li va diagnosticar leucèmia. En conèixer la notícia, la seva millor amiga li va explicar una llegenda segons la qual si feia 1000 grues de paper (origami en japonès) els deus li concedirien un desig.
Segons diuen, Sadako va arribar a fer 644 grues. Mentre les feia demanava per la pau i la guarició de totes les víctimes del món. Per desgràcia, l’evolució de l’enfermetat se la va endur després de 14 mesos des del seu ingrés a l’hospital.
Els seus companys d’escola van completar la col•lecció de grues fins arribar a les 1.000 que van acompanyar el cos de Sadako a la tomba. La ciutat va decidir retre-li homenatge edificant una estàtua. Al monument es representa la nena sostenent una grua gegant dedicada a tots els nens que van morir a causa de les bombes. A seva base es pot llegir: ‘Aquest és el nostre crit, aquesta és la nostra pregària: pau al món’.
Toni Bardia 