‘Un tranvía llamado deseo’

[Per aquells que coneguin la història]

“No sé quien es usted, pero… ¿qué más da?… Yo… Siempre he dependido de la amabilidad de los extraños…” Aquesta és la última frase de Blanche, un personatge riquíssim creat pel famós dramaturg americà Tenessee Williams. Es tracta de la protagonista de ‘Un tranvía llamado deseo’, una obra teatral on Blanche brilla per damunt dels altres personatges perquè és l’únic que s’atreveix a somiar. I per això la tanquen a un manicomi.

Per això i per fer de la mentida l’art de dir el que voldria que fossin veritats. “Me gusta el misterio… me gusta la magia… Y eso es lo que quiero que la gente reciba de mí… Pura magia… Cosas que no son lo que parecen… Yo no digo verdades… Digo cosas que debieran ser verdad”.

I què són els nostres desitjos moltes vegades sinó aquell futur que projectem, aquelles il·lusions que ens fem, aquells projectes que algun dia vam creure que portaríem a terme. Però la vida ens ensenya que no s’arriba als somnis sense tocar de peus a terra. Per arribar-hi ens cal avançar sobre un camí ferm que no s’ensorri. I Stanley representa la realitat més crua. “La única verdad de todo esto es tu puñetera imaginación”.

No es tracta d’una obra de bons i dolents. No hi ha ningú que reuneixi un parell de qualitats seguides, tots els personatges són molt humans i, com a tals, descarnats i plens de misèries. Mitch i Stella potser són els més coherents i honestos enmig de les rauxes de Stanley i els deliris de la Blanche. Però viuen enlluernats per la fermesa i protecció d’un i el divisme glamurós de l’altra.

Blanche ha viscut el suficient com per moure’s bé per la vida, sempre i quan no es toqui el seu passat. Stella recorda que, abans que la vida tractés malament a la seva germana, era l’ésser més tendre i comprensiu que mai havia conegut. De Mitch aconsegueix, en un principi, allò que busca, un aliat, un desconegut que la tracti amb amabilitat sense jutjar-la.

Stanley, per contra, la va calar des que va veure-la passar per la porta. “¡A mí no me has engañado ni un segundo! ¡Yo te vi venir desde el primer día!… Llegas… lo empolvas todo… echas un poco de perfume… le pones una pantallita a la luz… y ya está… esta casa es un palacio egipcio y tú la mismísima Reina del Nilo… Cleopatra en su trono bebiéndose mi whisky”.

Són les dues cares de la mateixa moneda. Tots tenim les nostres contradiccions i si hem tingut un mal moment, “tothom té un passat”, mirem de sortir-ne airosos sense haver-ne de pagar un preu massa alt.

Però Mitch treu el fanalet xinès i deixa la bombeta despullada perquè reveli l’autèntic rostre de Blanche. “Creo que no te he visto nunca en plena luz..” “Parece que no te he visto nunca como debe ser, Blanche…” “Enciende esta lámpara, quiero verte de verdad”.

El duel entre Blanche, que vol un marit més apropiat per la seva germana, i Stanley, que arrenca una a una les ales amb les que preten volar la seva cunyada, l’acaba guanyant l’home d’origen polac. S’imposa la realitat. La vida a vegades és així. Et fa despertar de cop i volta, sense previ avís. Tard o d’hora s’acava sabent tot però sempre hi ha qui només té les estrelles on aferrar-se i “depèn de l’amabilitat dels desconeguts”.

Anuncios

Un comentario en “‘Un tranvía llamado deseo’

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s