El ciutadà invisible

Treballes en diumenge i somrius mentre portes una parella de turistes a bord del tricicle que empenys, amb il·lusió, pel passeig marítim de Barcelona. Puges i baixes, incansable, l’escala de cargol que uneix la barra del bar del Born on treballes amb les tauletes dels estudiants que beuen, delerosos, un mojito rere un altre abans d’anar a ballar a la sala Màgic. Ajudes a baixar del teu taxi a la velleta que va a recollir unes radiografies a cal metge. Arreplegues, impertorbable, tota mena d’excrements canins de les voreres o prepares les platges en l’impàs que passen de ser l’emplaçament preferit dels botellons a fer servei als banyistes més matiners. Et lleves abans que ningú per arrencar el primer tren, autobús o metro on viatja el primer treballador de dilluns a divendres i algun festiu quan et toca. Serveixes les habitacions 200-240 posant injeccions, canviant els llençols de la gent gran i donant la medicació de matinada. Engegues la sirena, planifiques mentalment la ruta que et separa de la família que ha quedat atrapada al cinquè pis per un incendi.

La felicidad de un niño

De niños es muy sencillo hacer amigos. No somos desconfiados, confiamos en la gente, sentimos necesidad de estar con los de nuestra edad, de jugar. Son muchas las cosas que compartimos, todos nos parecemos: tenemos las mismas dosis de ilusión, curiosidad, vitalidad, energía… Sobretodo somos sencillos, no ponemos límites, la vida no nos deja de sorprender, es como un saco inmenso que aún no podemos cerrar y donde dar cabida a cualquier cosa. Decía que son sencillos los niños. Me refería a que se hacen amigos con quienes comparten cosas, en seguida suelen llevarse bien.

Sigue leyendo

>La religió del ‘clixé’

>En un sol dia m’he trobat en un parell de situacions molt semblants. Dos companys diferents de la universitat han buscat la meva complicitat (sense trobar-la) mostrant-se obertament anti-Papa i anti-Vaticà.

En la setmana de la vinguda del papa Benet XVI, una companya ha comentat molt orgullosa i amb un somriure pletòric als llavis que s’havia apuntat a la pàgina del Facebook “Jo no t’espero” i m’ha informat que des d’aquest moviment anti-Papa s’ofereixen gratis enganxines i pancartes amb l’icona de la mitra papal i les paraules “Jo no t’espero”.

Unes hores més tard, mentre passejàvem davant una església per filmar una plaça, un altre company ha dit bromejant que després editaríem digitalment l’enorme bandera vaticana canviant-ne els colors (pels del Barça, per exemple, que és la religió oficial).

Sigue leyendo

>Ens dóna llibertat la democràcia?

>Vivim en una democràcia dictatorial. M’explico, és cert que formem part d’una societat europea que viu en aparent llibertat però malgrat això hi impera la més pregona de les dictadures.

Em refereixo a la dictadura de la por. Una por a la diferència, a diferir del pensament establert, a anar al marge d’allò políticament correcte. I allà on governa la por hi troba camp abonat el poder, l’enveja, la cobdícia, l’egoisme.

Precisament, perquè aquesta ‘dictadura’ actua d’una manera encoberta, sense que ens n’adonem, és més perillosa, perquè és més difícil de detecatar o de combatre. Però a mida que ens anestesia i fidelitza amb els seus missatges, ens aborrega o ens sedueix amb els seus presents, acabem pagant el preu més alt de tots: la llibertat.

Sigue leyendo

>Hipocresia

>

No se si l’ésser humà és bo / dolent de naixement o franc / hipócrita per naturalesa, el cas és que tendeix a equivocar-se i a ser poc clars en les relacions.

En particular em fa bastanta ràbia quan algú em saluda amb un ‘hola, què tal?’ i ,tot seguit, passa de llarg i se’n va.

Penso, per fer això no podies ignorar-me olímpicament o salvar la situació amb un ‘adéu’ trasvalsat o un ‘ho sento, tinc pressa’ accelerat?

Doncs no, està extès el cerimonial de frases políticament correctes tipus ‘ens veiem’, ‘ens truquem’, ‘ens diem algo’, ‘a veure si ens veiem més sovint’, ‘ho hem de repetir’,…

Sigue leyendo