El documental de Netflix (2017), està protagonitzat per tres dones que configuren la columna vertebral de Huntington (West Virgina), població d’uns 50mil habitants, que cada dia pateix unes cinc alarmes per sobredosi d’heroïna ocasionant fins a un centenar de morts anuals.
Relata una escabrosa realitat des de l’esperança de tres dones convençudes i tossudes que creuen en la seva feina i s’agafen als pocs casos positius per capgirar anímicament la societat on viuen. Des de baix fins a dalt, cadascuna des del seu àmbit, aturen la lacra de la droga i aconsegueixen que, poc a poc, la taca no s’estengui del tot.
Tot un exemple d’implicació i del que es pot aconseguir si tothom viu el seu dia a dia com una trinxera individual i col·lectiva alhora, des d’on treballar amb les llums curtes de la teva parcel·la al mateix temps que amb les llargues per articular les diferents peces implicades.
En aquesta batalla diària treballen colze a colze la cap de bombers, la jutgessa antidroga i una treballadora social. En primera línia de foc hi ha la Jan Rader, una veterana cap de bombers que ha vist com ha esclatat la bombolla de sobredosis d’aquesta ciutat obrera, indicador de la crisi laboral i carències educatives que afecta als més vulnerables nord-americans de l’interior. La Jan apareix assenyalant, mentre patrulla la ciutat, les últimes cases on s’han donat casos mortals. Ho fa amb pena i ràbia, lluny de la resignació. A cada actuació, el seu equip es coordina amb infermers pels primers auxilis a domicili. El tracte és humà, quan el pacient recupera la consciència, li parlen amb tacte, transmetent seguretat, escalf i interès.
La treballadora social no surt sola a recórrer els carrers, ho fa acompanyada d’exdrogadictes que porten almenys mig any nets. D’aquesta manera, els que malviuen pels carrers (prostitutes i homes acampats) veuen en els seus excompanys, una esperança o un testimoni que d’aquest forat se’n pot sortir. Els donen menjar, sostres alternatius i consells constants per fer una altra vida que els allunyi de la marginalitat.
La Patricia Keller és una jutgessa forta, ferma, amb molta autoritat a la vegada que humana, justa i comprensiva de la realitat que toca. Part del documental es localitza a la sala on dicta sentències de presó, de continuïtat de la condemna però també d’un ventall més ampli de programes socials de reinserció. Tots els reclusos sense excepció accepten les seves conclusions sabedors que és justa i els vol ajudar. Saben el que han de fer per merèixer la llibertat i que ni amb enganys ni subterfugis poden escapar de la seva socarroneria. Els que completen el programa amb èxit acaben trobant feina, llicenciant-se i tot plegat s’acaba celebrant allà mateix, a la mateixa sala on van ser “condemnats” en el seu dia, tot i que aquesta va ser la primera pedra per ser “alliberats”.
El dia que escullen a la senyora Rader com a cap de bombers, no hi assisteixen només autoritats i familiars sinó també exdrogadictes agraïts que expliquen emocionats com els ha salvat la vida i ara l’ajuden amb el seu testimoni per treure el màxim de joves de les urpes de l’esclavitzadora heroïna. Huntington sap quines són les seves heroïnes de veritat.
Toni Bardia 