Chicote, el buen jefe más allá del ‘Palo y zanahoria’

Querido Chicote. He seguido algunos de tus programas de TV como ‘Pesadilla en la cocina’ y ‘Auténticos’. Lo suficiente, creo, para captar lo que desprende tu carácter. Encarnas las virtudes del buen jefe. Dominas el negocio, sabes de lo que hablas, controlas la situación, te preocupas por “tus empleados” y, con tu experiencia y sensibilidad, sacas lo mejor de ellos con los recursos que tienen. Además de tener madera de líder y carisma de sobra, no eres el típico jefe macho alfa sino que llevas un coach en tu ADN.

Sigue leyendo

Generar valor con Deep Work

Bill Gates dice que ganaríamos más horas de nuestro tiempo concentrándonos más y siendo más productivos, en lugar de buscar más huecos de tiempo libre en nuestra sobrecargada agenda. Daniel Goleman, el famoso psicólogo del best seller Inteligencia Emocional, seguramente estaría de acuerdo con que la capacidad de concentración es la nueva inteligencia. Dedicó un libro, Focus, sobre este tema. 

Sigue leyendo

Peaky Blinders

Es una serie multisensorial. Primero entra por el oído. El primer campanazo de ‘Red Right Hand’ de Nick Cave y su inconfundible ritmo entran poderosamente en la mente y como un susurro te dicen que nos vamos a divertir con una historia oscura, de bajos fondos, con muerte y poder pero todo ello ensamblado con un estilo británico gitano. Es decir, una magistral mezcla de The Crown y Tarantino.

Hay un párrafo de la canción que parece describir al protagonista, Tommy Shelby.

He’s a ghost, he’s a god,                  Él es un fantasma, es un dios,
he’s a man, he’s a guru                   él es un hombre, él es un gurú
You’re one microscopic cog           Eres un diente microscópico
in his catastrophic plan                 en su plan catastrófico
Designed and directed by               Diseñado y dirigido por
his red right hand                           su mano derecha roja

A parte de la música, el sonido es brutal. En una entrevista al protagonista, Cillian Murphy, decía se puede escuchar en todo momento el ruido de las fábricas metalúrgicas de Birmingham. Si la TV transmitiera olores, durante la proyección de la serie, tu salón apestaría a whisky y la imagen sería doble y borrosa por el alcohol y nublada por el humo de las fábricas. Sin embargo la imagen producida por la BBC es poderosa y nítida. Cada escena es un cuadro de principios del siglo XX. Sigue leyendo

Joker

¿Qué hace que Joker sea una película de éxito? Es paradójico que el arquetipo de fracasado gane tantos adeptos y arrase las taquillas de medio mundo. No hay que olvidar que Joker se erige en uno de los malvados más admirados de la historia del cine a la sombra de Batman. Un personaje necesita al otro para sacar lo mejor de sí. Seguramente sin Batman, el personaje de Joker no tendría sentido ni justificación. De niños, primero nos hemos sentido reflejados en Bruce Wayne. Todos hemos querido ser el bueno de la película que se disfraza de héroe por las noches para salvar el mundo. Más adelante, décadas después de crecer con esos superhéroes, podemos adentrarnos en las intrahistorias más complejas y sentir curiosidad por conocer la biografía de aquel simple villano, el malo necesario de todo cuento infantil.

Sigue leyendo

Del post llarg al tuit, de memes i postureig

En plena era de les xarxes socials, vivim en l’autocensura. Quan més mitjans tenim per dir el que pensem, menys ens atrevim a dir la nostra. El gran hermano d’Orwell plana sobre la societat. Estem més monitorats que mai, tot deixa rastre. Vivim com en un dinar de Nadal permanent en què preferim parlar de qualsevol cosa amb els cunyats que no pas treure un tema controvers. Al grup de whatsapp de la feina mirem de no dir massa cosa, que no sembli que estem ociosos o  perquè ningú malinterpreti algun comentari fora de lloc. Tenim por que se’ns situï en una tendència política, religiosa o masclista. Si dius un titular no passa res, el problema és quan vols aprofundir una mica. Tothom és tolerant i bona persona sobre el paper. Els matisos venen quan elaborem una mica més el missatge i aquí és on salten els haters i intolerants. Tant a les xarxes com en una conversa de cafè, la gent tarda poc a repartir carnets de masclisme, conservador, xenòfob o tancat de mires per mirar de desgranar algun argument. No se’ns permet generalitzar, tot és relatiu i tot depèn. Així no es pot parlar de res. La gent té la pell molt fina.

Triomfa Instagram, l’app del postureig. Va néixer com la xarxa visual amb les fotos més espectaculars però no està feta per expressar idees o pensaments elaborats. Però estem en l’era de la foto, del tuit i del titular.

Per fer això, crear opinió o fer debat hi havia Facebook, on molts van utilitzar-lo com un blog personal quan la seva bitàcora perdia visites degut a l’efecte forat negre de la xarxa de Zuckerberg. Aquests segons usos són, al meu entendre el principi del fi per aquestes xarxes. Quan es corromp la idea original i prevalen altres interessos, la necessitat que cobrien es queda òrfena o es troba a una altra banda.

Per mi Facebook cobria millor que mai cap altre servei la necessitat de compartir fotos, idees i enllaços amb els amics i coneguts. Però mica en mica es va convertir en un racó narcisista on programadament i socialment es premiava amb més difusió les fotos que no pas els textos, els enllaços busca clicks i petites noticies que es generen només per captar lectors que es passin 10 minuts fent clics navegant d’una notícia a l’altra bàsicament perdent el temps.

Per no parlar del mal que han fet els memes als grups. La gent ha preferit seguir amb aquest hàbit insà abans que mantenir el contacte amb algunes persones: que algú es queixa o surt d’un grup per l’allau de memes? És igual, seguim enviant porqueria!

Fes l’exercici per un moment d’imaginar-te el teu Facebook només amb la teva gent, les seves fotos reals, les seves autèntiques inquietuds, grups de debat, posts de les seves reflexions sense res més.

Fora del teu cercle privat ja tenim Twitter per inundar de notícies, links i marejants torrents de informació per compartir amb la resta del món. Instagram era magnífic també abans que la gent hi aboqués el seu Facebook. Hi podies trobar les imatges i fotos més espectaculars del món. Quina mania la gent a seguir-se entre ells a tot arreu. Un empobriment. Després hi ha qui ho publica tot a tot arreu o qui no té res a dir i publica perquè s’ho autoimposa. Black Mirror n’ha fet capítols molt interessants de tot això però seguim esclaus del like, de l’aprovació del nostre entorn.

Així és com s’ha anat empobrint l’opinió a la xarxa. Hem passat del post llarg al minúscul, al petit comentari de Facebook, a la foto d’Instagram o al tuit, al titular. Entre aquesta tendència i l’autocensura que  comentava a l’inici, no vivim en el moment més lliure.

El que no ens atrevim a dir del masclisme

El brutal assassinat a la Laura Luelmo eleva a 47 les dones víctimes per violència de gènere d’aquest 2018 que ara s’acaba. Tots els mitjans n’han parlat, els més morbosos n’han fet especials, s’han fet convocatòries i les xarxes bullen sobre l’enèssim episodi de violència contra la dona (en van 975 des de 2013, des que es contabilitzen).

Sovint però els crims més cridaners inhibeixen el debat de fons. Qualsevol intent s’interpreta com una justificació o un matís d’una realitat inqüestionable. Per això, abans de res cal deixar molt clar que una cosa és la barbàrie d’homes que arriben a matar i una altra és el masclisme més soterrat que impregna tota la societat. Sobre el primer cas, es tracta d’individus que no mereixen cap compassió i que l’alt índex de reincidència fa creure poc en la seva reinserció. Sigue leyendo

Heroin(e), tres dones capgirant una societat malalta

El documental de Netflix (2017), està protagonitzat per tres dones que configuren la columna vertebral de Huntington (West Virgina), població d’uns 50mil habitants, que cada dia pateix unes cinc alarmes per sobredosi d’heroïna ocasionant fins a un centenar de morts anuals.

Relata una escabrosa realitat des de l’esperança de tres dones convençudes i tossudes que creuen en la seva feina i s’agafen als pocs casos positius per capgirar anímicament la societat on viuen. Des de baix fins a dalt, cadascuna des del seu àmbit, aturen la lacra de la droga i aconsegueixen que, poc a poc, la taca no s’estengui del tot. Sigue leyendo

El cinisme de l’assetjador

Laia (assetjadora): “No ets conscient que els teus actes poden fer mal”. Si el curtmetratge ‘Judit’ anava bé fins aquí, aquesta frase, al meu entendre, perd molta força i legitimitat. És molt lloable el treball del Marc Vadillo, que amb 17 anys ha fet reflexionar a molta gent amb aquest treball notable sobre el necessari debat que s’ha de mantenir viu al voltant del persistent problema de l’assetjament escolar.

Però menystenir la crueltat i el sadisme dels adolescents és molt ingenu. En un altre moment del curt, es diu dues vegades que “la naturalesa de l’home és la bondat”. Es passa per alt el motiu més important que té l’assetjador. Diuen els mitjans que el treball ha estat basat en consultes a psicòlegs, una dada que encara em deixa més atònit. El que busca qualsevol assetjador és fer mal, comprobar que es fa aquest mal i buscar reconeixement amb aquest mal.

Sigue leyendo

¿Misión de paz?

dvd-la-verdad-oculta-rachel-weisz-y-monica-bellucciLas estructuras jerarquizadas favorecen el encubrimiento. Se ha visto con la pederastia en la Iglesia, con los abusos policiales y, como refleja esta película, con los militares. ¿De qué sirve la ONU? Si ya pensabas que de poco, después de leer esto o ver la peli, aún lo verás más claro. El caso que plantea ‘La verdad oculta’, protagonizada por la siempre creíble y fantástica Rachel Weisz, descubre cómo los cascos azules en “misión de paz” en Bosnia, dedicaban parte de su tiempo a la actividad más horripilante, denigrante i horrible: la trata de blancas, la prostitución forzada de chicas traídas del este mediante mafias y prostituidas y torturadas en bares controlados por ellos mismos y policías locales.

Cuesta pensar más atrocidades cometibles bajo el paraguas de la inmunidad que gozan los soldados de la ONU. Extorsión, trata de blancas, tortura, asesinatos, secuestros, encubrimiento, engaño. Y ante toda esta red putrefacta, una sola persona, la agente de la ONU que encarna Weisz. La única persona que descubre el entramado y decide denunciarlo. Sin contar el resto de la película, simplemente esta reflexión. Habría que presionar a los gobiernos para que la ONU dejara de tener inmunidad, forzar más transparencia en este tipo de cuerpos en que se abusa del poder y cuesta tanto tiempo destapar los delitos que encubren. La ONU se ha convertido en un cuerpo inútil, corrupto, caro que sólo sirve a los intereses de Estados Unidos y ciertas empresas de armamento.

El paraíso te espera

cartell2¿No lo oyes? Sí, tú, alguien te llama. ¿Quieres ser alguien? ¿Buscas reconocimiento? ¿La gloria? Sí, alguien de verdad fuerte y poderoso se ha fijado en ti y esto te desarma, porque te sientes poca cosa. Si te dice “ven”, irás a ciegas a hacer lo que te diga.

Promesas, muchas promesas y nada que perder. Su música, su rebeldía, ser “malos” y tener todo el poder para romper con lo establecido. Porque tenéis muchas razones para girar el tablero a los que mandan.

Obedecer para un fin superior, para la misión final y el paraíso como recomensa. Tu nombre, escrito en grandes letras de oro en el paseo de la fama del Califato.

Probablemente algunos de estos pensamientos, anhelos y circunstancias rodean y subyugan a los futuros kamicazes que aspiran a inmolarse en sus ciudades europeas de origen, previo adiestramiento en Siria, Iraq o “estudio” a distancia con la UNED o UOC del sector: youtube, facebook y otros manuales del ISIS.

Regresamos ahora aquí, en Barcelona. ¿Qué pasaría si durante esta Semana Santa sometiéramos a nuestros adolescentes a llamadas y propuestas exactamente iguales pero opuestas en su finalidad? Sigue leyendo