(Ara que estic a punt de tornar a repetir l’experiència, he tret a la llum aquest text de desembre de 2019)
Quan va néixer la Mireia i vaig sortir de l’hospital veia els mateixos carrers, els mateixos cotxes, els mateixos edificis però tot dins meu havia canviat. Anava a casa per dormir almenys una hora, dutxar-me, canviar-me i tornar corrents amb la meva família: la Clara i ara la Mireia. M’embargava una alegria transparent, flotava dins un núvol invisible que feia que tot em semblés insignificant comparat a la sensació de ser pare. És aquella sensació d’irrealitat que fa que creguis falsament que la resta de món no pot seguir aliè al que t’acaba de canviar la vida.
Feia només unes hores que m’havia emocionat veient-la sortir. Després de cinc hores de contraccions, tres d’elles empenyent i jo veient-li el cap, veure, de cop i volta, com sortia tota ella amb els seus tres vuit-cents i cinquanta tres centímetres, va ser impactant. En aquell instant vaig viure tantes coses… D’una banda el desenllaç d’un part que veia per primera vegada. Gravant el vídeo se m’escapa un «però quina cosa més increïble»), em referia a que la matrona tragués de dins teu la criatura d’una estrebada i flas! la posés a sobre teu. També el fet de veure que un cop en contacte amb tu va fer el primer plor i va ser al·lucinant comprovar que respirava, que estava sana. Poder-li veure la carona després de nou mesos d’embaràs imaginant-la.
I a partir d’aquell moment al cervell i al cor s’implanta un sisè sentit que ocupa la Mireia. És com quan perds un pare però al revés. És la sensació de tenir un cordó umbilical invisible que t’hi uneix de pensament, de saber que en tot moment tens una filla en aquest món.
Toni Bardia 