No parem de consumir continguts: tuits, vídeos, directes, sèries, películ·les. Però sovint em pregunto per qui hi ha al darrera, pel creador/a: qui troba temps per aïllar-se de tot, escoltar-se i dir allò que té a dins? Els creadors també consumeixen, també s’enganxen a sèries, jocs i les mil distraccions que ens tempten el dia a dia. La passió creadora és més forta que el deixar-se endur?
Crec que una de les bases de trobar sentit a la vida és no passar-hi de puntetes. Trobar prou espai interior per fer aflorar el jo, aquella veu propia que destaca de l’eixordadora mediocritat que t’atordeix, difumina i eclipsa. No té per què ser una veu que ens impulsi a crear sinó em refereixo a que almenys ens convidi a reviure més intensament el present. Per això penso que el mòbil i l’scroll infinit de les xarxes socials van en contra d’aquest espai, són un forat negre d’atenció i distracció que desacoblen el nostre cervell i ens desconecten el ‘jo’, són un torpede del runrún del nostre pensament. Com a subjectes passius som incapaços de ser protagonistes en el nostre dia a dia i a governar el nostre cervell.
No se si és que he entrat en la ‘maduresa’ però tinc la sensació que cada vegada aquests creadors de continguts baixen a menys profunditat. Tot s’ha fragmentat: l’atenció (som més dispersos i impacients), els textos (cada vegada escrivim i llegim menys: només falta veure que alguns articles online d’opinió ocupen poc més que dos tuits), les pel·lícules (més curtes), les sèries (capítols amb més ritme). Ens cansem abans de tot, l’exemple més paradigmàtic: de les parelles.
La globalització, les xarxes socials i la smart tv fan que es necessitin menys creadors per satisfer la sed d’oci de milions de persones. L’últim hit de Netflix pot arribar a mig món. El mem/gag del moment circula com la pòlvora per whatsapp i fàcilment en tenim prou amb tres acudits per riure’ns d’una situació. Quan no estàvem tant conectats podia brillar més el graciós de cada grup, ara se li ha avançat el mem global.
Tot i així, no paren de sortir noves sèries, capítols, històries per entretenir-nos però ens refugiem en la ficció i desconectem més de l’actualitat. Paradigmàticament veiem més la Smart TV que la Old TV però la primera no crec que ens faci smarts ni més bons ciutadans si ens tanquem en aquestes bombolles. Tinc la impressió que amb la pandèmia s’ha accentuat més això. Per varis motius: hem reduït contactes socials que ens han distanciat d’altres realitats. Abans podíem fer un voluntariat, canviar de barris, visitar o trobar-nos algú que ens aportés altres punts de vista o realitats. El monotema, covid, moltes vegades deshumanitzat i genèric, ha soterrat altres relats, debats, documentals, realitats.
En definitiva, necessitem conectar amb nosaltres mateixos, trobar aquelles idees, sensacions i característiques que ens configuren. D’altra banda necessitem conectar amb el nostre entorn: familia, amics, companys de feina, d’aficions. I per últim amb el món: l’actualitat de la nostra ciutat, poble, país; els temes de fons que ens repten com a societat: com el canvi climàtic, el futur dels joves, les noves professions, cap on ens portarà la tecnologia, etc.
Toni Bardia 