Ser pare

(Ara que estic a punt de tornar a repetir l’experiència, he tret a la llum aquest text de desembre de 2019)
Quan va néixer la Mireia i vaig sortir de l’hospital veia els mateixos carrers, els mateixos cotxes, els mateixos edificis però tot dins meu havia canviat. Anava a casa per dormir almenys una hora, dutxar-me, canviar-me i tornar corrents amb la meva família: la Clara i ara la Mireia. M’embargava una alegria transparent, flotava dins un núvol invisible que feia que tot em semblés insignificant comparat a la sensació de ser pare. És aquella sensació d’irrealitat que fa que creguis falsament que la resta de món no pot seguir aliè al que t’acaba de canviar la vida.

Crear

No parem de consumir continguts: tuits, vídeos, directes, sèries, películ·les. Però sovint em pregunto per qui hi ha al darrera, pel creador/a: qui troba temps per aïllar-se de tot, escoltar-se i dir allò que té a dins? Els creadors també consumeixen, també s’enganxen a sèries, jocs i les mil distraccions que ens tempten el dia a dia. La passió creadora és més forta que el deixar-se endur?

Crec que una de les bases de trobar sentit a la vida és no passar-hi de puntetes. Trobar prou espai interior per fer aflorar el jo, aquella veu propia que destaca de l’eixordadora mediocritat que t’atordeix, difumina i eclipsa. No té per què ser una veu que ens impulsi a crear sinó em refereixo a que almenys ens convidi a reviure més intensament el present. Per això penso que el mòbil i l’scroll infinit de les xarxes socials van en contra d’aquest espai, són un forat negre d’atenció i distracció que desacoblen el nostre cervell i ens desconecten el ‘jo’, són un torpede del runrún del nostre pensament. Com a subjectes passius som incapaços de ser protagonistes en el nostre dia a dia i a governar el nostre cervell.